Abans d’endinsar-nos més en el món de Tintín i, concretament, en el de Tornassol, hem de saber com està construït, en què consisteix exactament, i en quin llenguatge ens parlen els còmics d’Hergé.
Definim còmic com el mitjà d’expressió artística que es caracteritza per la integració d’imatge i text. Aquest mitjà de comunicació té les seves pròpies regles, molt properes al llenguatge del cinema. Ambdós llenguatges comparteixen el treballar a partir d’imatges (selecció de l’enquadrament, punts de vista, profunditat de camp...) i d’una successió seqüenciada d’aquestes, utilitzant les mateixes regles de la sintaxi: el·lipsi, joc de plans-contraplans, tràvelings, ritme...
El còmic està imprès en paper, i es llegeix com un text: de la primera a l’última pàgina, d’esquerra a dreta, i de dalt a baix. Tot i així, aquí la unitat mínima de significat no és la paraula, és la vinyeta, la unitat espai-temporal on s’integren imatge i text. Tampoc té so, i els diàlegs, el que diuen els personatges i el to i el volum amb què ho fan, així com els sorolls, es representen per escrit dins d’una altra característica definidora d’aquest llenguatge: les bafarades.
De vinyetes, n’hi ha de diferents formes i mides, encara que normalment, i especialment als còmics de Tintín, predominen les rectangulars o quadrades. Són més grans o més petites depenent de l’espai que l’acció desenvolupant-se necessita i tenint en compte les vinyetes anteriors i següents i la visió de conjunt de la pàgina.
L’ordre de lectura de l’interior de la vinyeta és d’esquerra a dreta i de dalt baix. Primer es miren les coses situades a l’esquerra i després a la dreta. Aquests abans i després marquen un breu i insignificant pas de temps però alhora molt important pel lector, resultant-li la comprensió de la història molt més fàcil i enriquidora si l’autor del còmic coneix les regles del llenguatge del còmic i les utilitza.
Per exemple, al representar la seqüència d’una persecució, l’autor decideix si es coneix abans al que escapa o al que persegueix, si corren cap a l’espectador o s’allunyen d’ell obligant-lo a seguir-los amb la mirada, si corren per un carrer i per tant escollir una vinyeta allargada i horitzontal o s’enfilen per un edifici i optar per una vinyeta vertical amb un contrapicat que fa gran al que escapa i petit al perseguidor.
Quan es llegeix un còmic no cal analitzar totes les imatges d'aquesta manera, ni tan sols conèixer cap altra regla a més de la d'anar d'una vinyeta a una altra seguint l'ordre de lectura normal. Quan es llegeix un còmic, sobretot, s’ha de gaudir.
Hi ha vinyetes verticals, rodones, amb forma de pany o de prismàtics, hi ha vinyetes que surten del seu marc escampant el seu contingut pels marges blancs de la pàgina, hi ha vinyetes úniques que la ocupen tota, vinyetes fosques que marquen el transcórrer d'un temps indeterminat i nocturn o vinyetes blanques i buides que obliguen a sentir el silenci total encara que s’estigui llegint el còmic en una cafeteria plena de gent.
 |
| Tintín al Tibet, pàg. 35 |
 |
| L'orella escapçada, pàg. 16 |
 |
| Vol 714 a Sidney, pàg. 2 |
En general, una vinyeta horitzontal se sol associar amb una idea de calma, tranquil·litat i repòs. Són apropiades per a mostra els escenaris on transcorre l'acció del còmic. Les vinyetes verticals aporten, habitualment, ritme o misteri, ja que oculten o no mostren tot el context. En ocasions, els dibuixos o els textos superen els límits de la vinyeta amb l'objecte de ressaltar, per exemple, el moviment dels personatges (rapidesa, energia, força, ...) o el so de les seves expressions (cridar, cridar l'atenció, dirigir-se al lector, ...).
També es poden eliminar les línies que conformen la vinyeta o modificar l'estil del seu traçat (punts, línies discontínues, corbes, etc.) Alguns autors aprofiten l'espai entre dues vinyetes limitades amb línies per introduir una altra sense aquests límits, tot i que no és el cas d’Hergé, que separa totes les vinyetes les unes de les altres.
La forma de distribució de les vinyetes a la pàgina també aporta significats al còmic. Si s’opta per un disseny en el qual totes les vinyetes tenen la mateixa forma i dimensions s’està narrant una història en la que tots els fets o accions tenen la mateixa importància o transcorren a un mateix ritme. Aquest format de pàgina pot transmetre monotonia. Si es modifica en determinats casos la forma externa de la vinyeta i la seva mida s’obtindrà una pàgina més dinàmica, amb un ritme més viu.
 |
| Tintín al Congo, pàg. 10 |
Per comprendre tot això s’ha d'entendre el concepte de seriació. El còmic, igual que el cinema o el vídeo, explica coses, narra una història a partir d'imatges seriades, és a dir, d'imatges successives (en sèrie) a través d'un espai (el full de paper). Es tracta doncs de descompondre una acció en diferents imatges i disposar-les unes a continuació de les altres de tal manera que al llegir reconstrueixin l'acció.
S’ha de triar també l'enquadrament o tipus de pla que es desenvolupa en una vinyeta. Si es vol que el lector es fixi en un detall concret, petit però important: les pedres precioses d'una joia concreta, una mirada, unes mans, el menjar en un self-service ..., s’utilitzarà un pla de detall.
Si es vol destacar l’estat d'ànim del personatge o els trets facials (la seva joventut o vellesa, la seva manera de ser tímida o extravertida, alegre o trista ...) s’haurà d'utilitzar un primer pla, perquè es puguin veure bé.
 |
| Pla detall a Les joies de la Castafiore, pàg. 6 |
 |
| Pla americà a Objectiu: la Lluna, pàg. 23 |
Si es necessita que es vegi l'acció de tot el cos (córrer, disparar, barallar-se, estendre la roba, posar diversos llibres en una prestatgeria, fer un petó per sobre d'un taulell ...) sense allunyar-se massa d'un personatge perquè se’l segueixi reconeixent, s’utilitzarà el pla americà anomenat així per començar a usar-se en les pel·lícules d'acció nord-americanes dels anys 40-50, especialment en les de policies i gàngsters i en els westerns en què s'enquadrava el personatge fins a la meitat de la cama.
El pla de conjunt s’utilitza per fer encabir diversos personatges o descriure una acció i a la vegada l'espai que l'envolta. En aquests plans, com en les últimes butaques d'una sala de teatre, l'expressió de la cara deixa d'observar-se per fixar-se més en l'acció del conjunt.
 |
| Pla de conjunt a El secret de l'Unicorn, pàg.2; i imatge de Tintín al Tibet |
El pla general descriu un espai gran, panoràmic, del lloc on es desenvolupa l'acció.
El punt de vista també és important tenir-lo en compte. Es tracta del punt des d’on mirem l'acció. És molt útil per aconseguir determinats efectes expressius i per marcar cert ritme en la narració. Els principals punts de vista són el frontal, el picat i el contrapicat.
El punt de vista frontal o horitzontal és el punt de vista més utilitzat. L'acció es desenvolupa a l'altura dels ulls de l'espectador. El picat és quan la escena es mira des de dalt sota cert angle. Les distàncies a baix es tornen abismals. El picat empetiteix al personatge, l'esclafa i el mostra fràgil i vulnerable, inferior.
En el contrapicat, al contrari, els objectes i personatges estan per sobre de la nostra mirada, molt més alts i això els situa en una posició de superioritat. Anomenat també "pla emfàtic", quan el personatge és enquadrat en contrapicat, el valor expressiu d'aquest angle determina potència, força, superioritat, triomf, etc. Els dolents semblen terribles, els forts invencibles, els valents temeraris, l’intel·ligent savi, les altures infinites. Aquest tipus de punt de vista no va ser gaire utilitzat per Hergé.
Pel que fa a la profunditat de camp, com més nivells o plans se succeeixin servint-se de les lleis de la perspectiva, hi haurà més profunditat en cada vinyeta, ampliant l'espai cap a dins i trencant les barreres bidimensionals del paper en què està dibuixat.
 |
| Tintín al País de l'Or negre, pàg. 36; i Tintín al Tibet, pàg. 62 |
S’ha començat a parlar de la relació d'unes vinyetes amb altres, de la sintaxi de la seva seqüenciació, i de quatre recursos del llenguatge del còmic molt propers als del cinema: zoom d'apropament o allunyament, tràveling de seguiment, el pla-contraplà i les el·lipsis espai-temporals.
El tràveling al cinema és el seguiment amb la càmera que es fa de l'acció, desplaçant-se a l'una que els actors. En el còmic el tràveling funciona igual, amb la diferència que el moviment es representa en diverses imatges seqüenciades. El pla-contraplà s'utilitza sobretot per a descriure un diàleg entre diverses parts. Pot tractar-se d'un diàleg verbal, un joc de mirades, la descripció de la lluita o competició de dos adversaris …
 |
| Tràveling a El temple del Sol, pàg. 15 |
Finalment cal parlar de les el·lipsis espai-temporals que es produeixen entre vinyetes i que és el temps que ha passat d'una a una altra o els salts espacials d'un lloc a un altre al canviar d'escenari, de vegades només l’instant que triguem a moure la nostra mirada, o potser uns minuts, els suficients perquè passi alguna cosa molt ràpid que no ens mostren, però que imaginem. Potser no ha passat res.
 |
| El·lipsi a Tintín al País de l'Or negre, pàg. 28 |
En ocasions el temps transcorregut pot ser d'anys o segles sencers, de vegades fins i tot, el temps retrocedeix cap enrere en forma de record d'un personatge o amb una simple veu en off que diu al principi d'una vinyeta o al final de la seva predecessora "uns anys enrere ... ".
No hay comentarios:
Publicar un comentario