Introducció a Tintín

No podem parlar de Tornassol, tampoc, si no fem abans un petit apunt sobre els còmics en què apareix. El professor és un personatge d’una de les sèries europees d’historieta més influents del segle XX: Les aventures de Tintín, usualment referides simplement com a Tintín, l’obra cabdal d’Hergé.

Tintín és una sèrie de 24 còmics, el primer publicat el 1930 i el penúltim el 1976 (l’últim, Tintín i l’Art Alfa, mai es va acabar ja que l’autor va morir, encara que se’n conserven esbossos). Els set primers episodis es van publicar per entregues a Le Petit Vingtième, un suplement del diari belga d’orientació catòlica Le Vingtième Siècle. La vuitena publicació va quedar interrompuda per la invasió alemanya a Bèlgica, encara que Hergé la va reprendre més tard. Llavors les aventures de Tintín van aparèixer al diari Le Soir, durant l’ocupació alemanya a Bèlgica, del 1940 al 1944, i posteriorment al setmanari Tintín, de 1946 a 1976.

La sèrie segueix a Tintín, un intrèpid reporter d’edat desconeguda i aspecte juvenil, i el seu gos Milú en els seus viatges i aventures arreu del món. Pel camí trobaran certs personatges que s’han fet tant famosos com el mateix protagonista: el Capità Haddock, els detectius Dupond i Dupont, la cantant Bianca Castafiore, o el cèlebre professor Silvestre Tornassol, del qual fem aquest treball.

Tintín va tenir, des del principi, un èxit sense precedents. Es calcula que s’han venut més de 200 milions d’àlbums, traduïts a més de 60 idiomes, i això sense tenir en compte les còpies pirates. A més, les aventures de Tintín són ja objecte de culte i col·leccionisme, com també ho són d’estudi, ja que Tintín ha mogut molts més assajos i anàlisi que no pas altres obres coetànies també exitoses com Astèrix i Obèlix.

És difícil saber el perquè de qualsevol èxit, ja que sempre hi ha factors que se’ns escapen, però és innegable que Tintín és una obra mestra. Pel seu estil de línia clara, la seva exhaustiva documentació, sobretot a partir del quart còmic El Lotus Blau, els seus personatges mítics i la seva manera amena de plasmar alguns dels problemes més importants de la realitat contemporània a l’autor: la Guerra del Chaco, la invasió japonesa de Manxúria, el Tercer Reich, etc.

Per acabar, només dir que Tintín és una obra especialment mòbil. Els primers còmics de la sèrie es van publicar en blanc i negre, però més tard, amb l’ajuda d’Edgar P. Jacobs, es van reeditar en color. Això no només va suposar un canvi formal, sinó que Hergé ho va aprofitar per fer altres canvis en la trama. I, en alguns, aquests canvis es van fer més d’un i dos cops. Per això existeixen diverses versions d’algun dels còmics, més i altres menys actualitzades. En aquest treball s’ha llegit i analitzat la última versió de cada entrega.

Finalment, pels que es pregunten què és més important a Tintín, si el dibuix o l’argument, Hergé va dir: “Em preguntava molts cops què té més important: el text o el dibuix. Doncs ni una cosa ni l’altra; en el meu cas, text i dibuix neixen a la vegada, l’un complementat i explicat per l’altre”.