Radioestèsia

Etimològicament, “radioestèsia” és un mot constituït per dos termes: el llatí radium (radiació) i el grec aesthesia (percepció pels sentits, capacitat de sentir). Per definició, segons l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta paraula designa 1) la pretesa sensibilitat de certes persones a les radiacions emeses o absorbides pels cossos que tenen a prop, o 2) la pràctica no científica de detecció de corrents d’aigua, de minerals, d’objectes amagats, etc., basada en la radioestèsia.

Aquesta “pràctica no científica” té molta importància pel nostre estimat professor Tornassol, però abans de parlar d’això farem un breu recorregut històric per veure l’evolució d’aquesta pràctica al llarg del temps (una pràctica que, per cert, encara no s’ha extingit, sobretot en zones rurals).

Tot comença fa com a mínim 4500 anys, quan va aparèixer la radioestèsia, en la seva variant tradicional, per tal de buscar aigües subterrànies. S’utilitzaven vares emprades per saurís que afirmaven detectar canvis electromagnètics gràcies al moviment espontani de l’instrument. Aquesta pràctica continuà fins a mutar en la radioestèsia tal com la coneixem avui dia, aparentment a Alemanya el segle XV, i amb l’objectiu de trobar metalls. A França, fins i tot, al segle XVII, s’utilitzava per buscar criminals i heretges.

Ja el 1518 Martí Luter citava la radioestèsia com una violació del primer manament, considerant-lo un acte de bruixeria a Decem praecepta. El jesuïta Gaspar Schott, el 1662, va afirmar que la pràctica era una superstició, fins i tot satànica, encara que posteriorment no va declarar-se tan convençut que fos el diable qui movia la vareta.

Altres estudiosos mencionen la radioestèsia a les seves obres: el 1550, a Cosmographia de Sebastian Münster apareix un gravat d’un saurí amb una vareta en forma d’Y. I el 1556, Georgius Agricola realitza una detalla descripció de la radioestèsia per buscar metalls.

Una de les primeres explicacions científiques que trobem és de William Pryce, que a Mineralogia Cornubiensis el 1778 diu que les varetes del saurí es veuen afectades per les emanacions de les substàncies d’interès.

La vareta, però, va acabar, en molts casos, substituïda pel pèndol. El 1730, el físic anglès Gray va observar que algunes masses penjades d’un fil eren atretes per altres masses electritzades. Poc després, l’alemany Ritter va investigar les reaccions dels pèndols depenent de quins cossos s’hi apropessin (metalls o aigua). I així el pèndol va convertir-se en l’instrument més usat pels saurís.

L’abat Bouly (1865-1958) i l’abat Mermet (1866-1937) van ser pioners en la radioestèsia pendular. El primer va fer diverses investigacions a partir de mapes, plànols fotogràfics i documents (mètode usat per Tornassol a El tresor de Rackham el Roig). El segon, a part de descobrir fonts i soterranis, va trobar cementiris merovingis (cosa que intentava el professor al principi de Les 7 boles de cristall).

Van ser Bouly qui va crear, el 1929, l’Associació Francesa i Internacional dels Amics de la Radioestèsia, que comptava amb nombrosos savis de l’època.

Més tard s’ha
intentat buscar alguna raó científica a aquesta pràctica. Els escèptics diuen que el saurí no té energia pròpia, sinó que amplifica petits moviments de les mans: això es coneix com l’efecte ideomotor (on el subconscient influencia el cos). El professor Yves Rocard parla de “biomagnetisme”, que s’explicaria per la presència en el cos humà de cristalls d’un imant natural, com la magnetita (òxid de ferro), en lligaments de músculs de les celles, colzes, genolls, talons, etc.

El 1948 un estudi va provar 58 varetes per detectar aigua, i cap va resultar més eficaç que la pura sort. El 1979 es va fer un estudi semblant, i es va arribar a la mateixa conclusió. El 1990, una universitat de Kassel (Alemanya) va fer un estudi/concurs on alguns saurís intentaven descobrir en quina de moltes varetes hi havia aigua, però cap va tenir un percentatge de 100% o semblant ni va guanyar el premi. Prèviament, Betz, el 1987-88 a Munich, havia arribat als mateixos resultats. I així fou també en altres estudis del 2006 a Iowa i del 2012 a Londres (on s’havia de distingir entre Bryonia i placebo). El 1986 la revista Nature incloïa la radioestèsia, però, a una llista d’ “efectes que es pressuposaven paranormals però que poden ser explicats per la ciència”. En concret, es deia, la radioestèsia pot ser explicada en termes de pistes sensorials i coneixements previs del saurí, efectes d’expectativa i probabilitat.

De totes maneres, al contradir diverses lleis de la biologia i la física, i al no haver pogut estar comprovada (en principi) científicament, la radioestèsia és normalment considerada una pseudociència.

Pensem, això sí, que la radioestèsia pot tenir dos grans “àmbits”. Per una banda, el mèdic, com a medicina alternativa, per buscar radiació als cossos. Per altra, la vessant més inventiva, de cerca de tresors, i la que ens ha portat aquí amb el professor Tornassol.

Així doncs, per practicar la radioestèsia, els saurís agafen varetes o pèndols i es posen a caminar. En principi, si la vareta o el pèndol es mou és perquè “ha trobat alguna cosa”.

Silvestre Tornassol és un gran interessat en aquesta pràctica, i per això el veiem més d’un cop amb un pèndol a la mà. Per començar, a El tresor de Rackham el Roig, pàg. 39, quan Tintín i Haddock no saben per on continuar els seu viatge, els diu que vagin a l’oest, com marca el pèndol. “A l’oest, sempre a l’oest”, repeteix. Al principi de Les 7 boles de cristall el veiem buscant una tomba merovíngia, i les seves investigacions de radioestèsia es repeteixen altres cops al llarg de la història. Uns còmics més endavant, després de la història de la Lluna, a Tintín al Tíbet, veiem el pèndol penjant de la butxaca del professor (pàg. 2). A Les joies de la Castafiore el pèndol indica la direcció del campament dels gitanos, cap al sud-est (pàg. 46-47) i a Vol 714 a Sidney oscil·la diverses vegades, sense que el pobre Tornassol hi trobi una explicació lògica (pàg. 28, 44 i 55). Els Dupond/t, a El temple del Sol, intenten buscar els tres amics amb un pèndol, però no tenen gaire èxit.

I així és com Tornassol, científic cèlebre, fins i tot conegut amb el sobrenom de “mammouth” a Objectiu: la Lluna, segurament comparant la seva intel·ligència amb la mida de l’animal, és un fidel practicant d’una pseudociència. És que Hergé hi creia també, o era la seva manera de riure’s d’una pràctica tan popular però no provada? Això, qui ho sap!

No hay comentarios:

Publicar un comentario